Si no tingués la furgoneta…
És fàcil imaginar què passaria si no tingués la furgoneta. Fa només un any que la tinc i fa encara menys que tinc el carnet per conduir-la. Us animo a llegir com va començar tot si encara no ho heu fet. Continuaria viatjant. Continuaria movent-me per tot arreu, en avió, en tren, en autobús, caminant.
Però, Juliet, no podries arribar a llocs on sí que pots arribar amb la furgoneta, em replicareu amb tota la raó del mon. Les estadístiques que m’acabo d’inventar dins del meu cap afirmen que és bastant probable que això passi algun dia però encara no. Ja sabeu que de moment condueixo lentament i amb bastant angoixa. Per tant encara no he arribat a tots aquests llocs on estava segura que arribaria al dia següent d’aprovar l’examen de conduir. Encara quan planifico una ruta comprovo la manera d’arribar amb transport públic. En realitat la diferència és el temps. En transport públic puc tardar el doble o el triple en arribar-hi. I puc carregar menys equipatge si no vull anar arrossegant maletes i motxilles amunt i avall. Quan viatjo en transport públic, si sé que he de fer molts transbordaments i passar-m’hi unes quantes hores, tendeixo al minimalisme en l’equipatge. I em costa molt, sincerament. És qüestió de tenir temps. Sempre que m’he perdut, literalment i metafòricament, per poblets de la campanya anglesa ho he fet sabent que tardaria en arribar-hi però que gaudiria del trajecte. Evidentment si és necessari estar en un lloc concret a una hora concreta per algun motiu, l’organització ha de ser diferent i és més pràctic conduir un cotxe.
Però imaginem que no tenim pressa, que el trajecte és part del viatge, que perdre’s forma part de l’aventura i que sabem que més tard o més d’hora arribarem a la nostra destinació. Imaginem, bàsicament, la meva vida viatgera abans de tenir la furgoneta.
Nicholas Rankin va escriure un llibre magnífic sobre Robert Louis Stevenson, un dels meus escriptors favorits. El seu títol es De Escocia a los Mares del Sur. Per reconstruir la seva biografia va recórrer la geografia escocesa i francesa en transport públic, incloses les visites a illes remotes on no es fàcil accedir-hi en qualsevol cas.
Aquella ruta recrea d’alguna manera els viatges del segle XIX sense furgoneta. I no parlo ara del Grand Tour aristòcrata on un Lord Byron sense dificultats econòmiques podia arribar, sense preses, d’Anglaterra a Itàlia. Penso en altres personatges que van sortir de casa amb menys comoditats i amb més incerteses com Mary i Percy Shelley, amics -en un sentit poc convencional- de Lord Byron. Penso sobretot en Stevenson i els seus viatges en burra, a peu, en trens atrotinats, en vaixells on el miracle sempre va ser que sobrevisqués. A Stevenson li agradava caminar com a concepte filosòfic i literari. Com també li agradava a Virginia Woolf, a Thoreau, a Jacint Verdaguer, a Dickens… Per Stevenson caminar era una manera de meditar si es feia de manera regular, acompasada, amb la fluidesa del pensament lliure que ens porta una espècie d’alegria infantil, de lleugeresa silvestre. Trobava el plaer en la respiració conscient, en els músculs funcionant, en el moment del descans, el cant dels ocells, el cel blau… Afirmava que qui en aquell moment no fos feliç era perquè tenia la consciència bruta.
Coincidia Stevenson amb l’escriptor William Hazlitt quan deia que la millor opció era caminar en solitari. La soledat del caminant tenia una doble intenció. Per una part gaudir del silenci i evitar haver d’estar pendent de les paraules distorbadores de l’acompanyant. Per una altra part era un moment d’alliberament de les normes de la contenció victorianes. El caminant solitari enmig de la naturalesa podia per un moment perdre les formes, còrrer, saltar, cantar, cridar.
Tot això ho podeu trobar molt ben explicat als textos que va escriure Stevenson sobre el fet de caminar i que es poden llegir en diferents llibres recopilatoris. A mi m’agrada especialment Caminar de Nórdica Libros.
M’agrada molt caminar. De moment més que conduir. No faria un llarg viatge caminant perquè no he arribat a l’extrem minimalista necessari en qüestions d’equipatge. I no crec que hi arribi mai. En canvi espero que algun dia seré capaç d’arribar a tots aquells llocs on suposadament no es pot arribar sense cotxe. Espero arribar conduint la meva furgoneta. M’ha donat molts disgustos aquesta furgoneta, reals i concrets, disgustos pràctics. I també disgustos emocionals, astrals, místics, dels que només es podrien explicar en un poema i per tant no s’explicaran mai. A pesar de tot aquí la tinc, decorada al meu gust, esperant que arribi el dia en què no em faran por les corbes, els camions, la velocitat, les incorporacions, les rotondes…
Benvolgut Stevenson, entenc el que vols dir perquè m’encanta viatjar sola i fer la majoria de les coses sola però si la companyia és bona llavors la conversa del caminant també ho és. Caminar en aquesta bona companyia, tan difícil de trobar, és el més gran dels plaers. Va més enllà de la conversa que podem tenir amb una bona amistat, més enllà de compartir una passejada, un cafè, una estona del camí.
Això és reconfortant i necessari. Però la companyia amb qui pots creuar Londres de punta a punta, de sud a nord, d’est a oest, esquivant Oxford Street com a mantra fonamental, és impagable. Caminar fora del mapa, decidir voluntàriament evitar el metro o el bus, comprovar que estem a una hora de distància del lloc on pararem a fer el cream tea obligatori i que sembli la millor opció perquè el camí no serà mai recte perquè el desig de l’aventura s’amaga darrere de cada cantonada, aquella finestra oberta que ens hauríem perdut si haguéssim agafat el metro i que ens mostra l’interior d’un edifici misteriós, aquella llibreria, aquell jardí, aquell mercat, aquella plaça que ens fa volar la imaginació…
La soledat, benvolgut Stevenson és un plaer. La bona companyia, els caminants que es troben en l’encaix perfecte de la ruta, és un tresor amagat a una illa deserta. El tresor que tots desitgem descobrir.
Si no tingués la furgoneta caminaria on fos si d’això depengués continuar el viatge. O pujaria a un tren, a un avió, a un autobús, com he fet sempre. Esquivant la companyia innecessària, buscant la meva estimada soledat. Recordant que de vegades els viatgers es troben i comparteixen un cafè, un paisatge, una inquietud, un tresor.