Primer viatge en solitari amb la furgoneta
Vam sortir de Vilanova i la Geltrú cap a Escòcia un 4 de juliol de 2023, com ja ja us havia explicat a la meva presentació. Teníem dos mesos de vacances escolars per anar-hi i tornar de nou a casa. Al setembre el meu company de viatge em donaria de manera simbòlica les claus de la meva furgoneta i tornaria a la seva enyorada rutina i jo gestionaria l’excedència laboral i em trauria el carnet de conduir a la segona per continuar la ruta en solitari cap a Itàlia.
Setembre va ser un mes intens i els primers intents de conduir jo sola un drama. La Judit, l’amiga que em tenia acollida a casa seva, va tenir una paciència absoluta i una fe cega en què no ens mataríem. Em va acompanyar en totes aquelles primeres sortides amb una tranquil·litat envejable. Un dia em va dir que volia anar d’excursió a Valls. A mi tant em feia anar a Valls com a Porró de Dalt. Buscàvem excursions per anar i tornar en el dia a una distància d’una hora de casa. Us he de dir que una hora meva al volant no és una hora vostra. Com diria el meu estimat Doctor, de Doctor Who, timey wimey… De moment tot em costa el doble. Paciència. Sobretot els que condueixen darrere meu.
Aquell dia que la Judit em va demanar que la portés a Valls vaig aconseguir conduir quinze minuts seguits i vam acabar fent-nos un cafè a un centre comercial als afores de Vilanova. Tot un èxit. A poc a poc vaig aconseguir fer sortides jo sola. El dia d’abans no dormia, el dia de després no podia moure’m perquè acabava totalment contracturada. I un dia vaig anar a Montblanc. Va ser la primera vegada que vaig haver de demanar una grua jo sola. La primera experiència en companyia amb una grua va ser a l’estiu quan conduïa el meu company de viatge. I també he de confessar una experiència involuntària amb la grua per aparcar on es podia aparcar. Però, sí, un dia vaig arribar a Montblanc des de Vilanova. La primera vegada que arribava sola tan lluny. Vaig visitar el poble i quan va arribar l’hora de tornar a casa la furgoneta no arrencava. Els diferents grups de whatsapp de les meves amistats treballaven a tota màquina intentant esbrinar què li passava a la furgoneta segons els símptomes que jo descrivia. El que estava clar és que havia de gestionar la grua amb l’assegurança.
I així vaig aprendre que si em deixo els llums encesos em quedo sense bateria. En general tendeixo al drama noucentista i vaig donar per fet que el senyor de la grua em portaria a casa però resulta que no calia. Uns cables, un jo-que-sé què-sé-jo i cap a casa conduint jo soleta. Totes les persones expertes en cotxes que em llegiu segur que teníeu aquesta informació bàsica des del principi. Jo la vaig aprendre a Montblanc la primera vegada que vaig conduir sola. No em puc deixar els llums encesos.
Més endavant vaig arribar a València un parell de vegades per visitar la meva família. Ma mare diu que la primera vegada que vaig entrar per la porta després d’haver conduit des de Vilanova semblava que havia vist la cara de Satanàs en persona. Ho vaig passar molt malament. Em sentia incapaç de conduir fins a Itàlia com estava previst, evidentment. Després d’unes quantes excursions per pobles de Catalunya, sola o en companyia de persones valentes que es queden adormides al seient del copilot, va arribar el dia en què vaig decidir que ja era primavera i que ja havien canviat l’hora i que ja no tenia excusa pel mal temps o per si es feia de nit molt d’hora i que marxaria i que dormiria a la furgoneta. No havia dormit mai sola a la furgoneta. I me’n vaig anar a passar uns dies al Matarranya. Encara no em sentia prou segura com per dormir sola en qualsevol lloc així que vaig reservar una parcel·la a un càmping prop de Vallderoures.
El viatge va ser, com sempre, més llarg del que seria per qualsevol persona amb experiència o sense por. El momentàs de la carretera amb corbes a punt d’arribar em va provocar la taquicàrdia del segle. Soc conscient que no eren molt exagerades. Però jo sí que ho soc. I em fan molta por les corbes perquè en tots els meus malsons de conductora novella surto volant cap a precipicis per culpa de les corbes. Vaig arribar al Matarranya i em vaig sentir molt feliç, feia molt bon temps i tot estava ple de roselles. I jo anava deixant un rastre d’un líquid estrany. Vaig anar a la recepció del càmping molt angoixada perquè perdia líquid i feia una olor que no podia identificar i vaig explicar el drama. Va sortir un noi molt amable a olorar el líquid i em va confirmar que perdia gasoil.
O sigui, m’havia costat moltes hores arribar fins allà, estava esgotada, era divendres per la tarda i no em podria atendre cap mecànic en condicions, tot estava ple de roselles i era molt bonic però jo només podia pensar que estava molt lluny de casa i que necessitava la furgoneta per fer tot el que havia planejat durant el cap de setmana i sobretot per tornar a casa. Em va donar temps d’anar a Vallderoures amb la furgoneta regalimant gasoil per trobar un mecànic que estava a punt de tancar i que em va atendre molt amablement. Em va dir que no podia fer res, que se l’hauria de quedar… En fi, li vaig dir que no, que no la podia deixar, que jo aquella nit havia de dormir a la furgoneta i portava la nevera plena de xocolata i formatge.
Així és que vaig valorar la situació i em vaig instal·lar al càmping escampant olor a benzinera al meu voltant (em van assegurar que ningú corria perill) disposada a fer rutes a peu pel Matarranya i totes les coses pràctiques que no havia fet des de l’estiu. Havien passat vuit mesos des d’última vegada que havíem aixecat el sostre per fer el llit o que havíem cuinat a la furgoneta. I ho vaig fer tot. I tres dies després vaig gestionar la grua que m’havia de portar a mi i a la furgoneta al taller mecànic on la porto normalment i on sempre m’atenen amb infinita paciència i amabilitat i m’aguanten tots els drames de conductora novella que els explico quan he d’anar per un motiu o un altre.
I així va ser com vaig tornar a casa des del Matarranya per aquella carretera de corbes sense haver de conduir jo perquè em vaig pujar a la grua amb aquella alegria de “no sé quant em costarà la reparació però almenys no he de conduir jo”
Mentre estava al càmping molta gent em va intentar animar i em van cuidar. I tots em deien que l’avaria podia ser una cosa molt simple o molt complicada. Jo assentia i mirava cap a l’infinit. M’alegra poder confirmar-vos que l’avaria era simple, no sé què del manguito. El maneguet que em feia anar pel mon escampant olor a benzinera. Quan escric això ha passat una setmana de la primera vegada que vaig voler dormir sola a la furgoneta i vaig tornar a casa pujada a una grua. Encara no he decidit on faré la pròxima excursió. Però la faré. Lenta, amb por i contracturada. Fins que se’m passi. Perquè m’esperen a Itàlia i he d’arribar amb la furgoneta.
En un altra entrada us explicaré què vaig fer al Matarranya sense la furgoneta, a peu.
I us explicaré també aquell viatge que vam fer, quan volíem arribar a Escòcia i ens vam quedar voltant pel sud d’Anglaterra.
Pues después de todo creo que eres muy valiente y continua que tu puedes