Objectiu Samoa
Quan em vaig comprar la furgoneta i vaig començar a somiar amb fer llargs viatges tenia Samoa al cap. No perquè pensés arribar-hi amb la furgoneta sinó com a la destinació que hauria de ser la guinda del pastís d’una de les meves obsessions viatgeres: visitar les tombes dels meus escriptors i escriptores de capçalera.
No m’han cridat mai l’atenció les illes paradisíaques, ni els mars del sud més enllà de les novel·les de pirates. Aquella geografia tenia una funció de representació simbòlica de l’aventura. I no tenia ni idea de com s’arribava a Samoa. La primera vegada que vaig buscar informació, per pura curiositat, va ser un dia després d’una sessió gloriosa de club de lectura sobre Stevenson amb els meus alumnes. La millor opció era viatjar a Nova Zelanda o Austràlia i des d’allà fer el salt a Samoa. Per viatjar des de Barcelona, directament i sense cap altre objectiu, s’havien de tenir moltes ganes, molts diners, molt de temps i una motivació bastant extraordinària, Excepte molts diners, jo ho tenia tot.
La tomba d’Stevenson està als peus d’un volcà, al cim de la muntanya Vaea, a 400 metres sobre el nivell del mar, a l’illa d’Upolu, a tres kilòmetres d’Apia, capital de Samoa. O sigui, molt lluny. A no ser que visquis a Nova Zelanda.
Si busqueu informació sobre Samoa i sobre la tomba d’Stevenson poden passar dues coses. En primer lloc trobem moltes pàgines amb informació turística. Comprensible. Se’ns explica com arribar-hi, on allotjar-nos, què menjar. Se’ns descriu com a principal incentiu les platges paradisiaques i els paisatges idílics. Poc o res sobre la tomba d’Stevenson.
En segon lloc, la informació que trobem sobre la tomba té més a veure amb la poetització de la mort de l’escriptor que amb la informació pràctica per arribar-hi. Realment és difícil escriure des del pragmatisme quan parlem d’Stevenson i de Samoa. Jo mateixa faig un gran esforç per no treure la meva dama victoriana interior i fer un discurs a mig camí entre la contenció i l’incendi emocional del que suposaria arribar al cim del Vaea.
Però aquesta visita encara és un somni per complir així que en realitat estic més a prop de la idealització del viatge que de la possibilitat de donar-vos consells sobre la millor manera d’arribar a Samoa. Tinc presents les experiències d’altres seguidors d’Stevenson. L’escriptor francès Marcel Schwob va fer aquesta peregrinació al 1901. Un viatge infernal que va acabar amb la seva salut física i mental. Arriba a Samoa després d’haver recorregut mig mon però, absolutament extenuat, no és capaç de pujar fins a la tomba. Malalt i fart de tot demana que el portin al vaixell, que vol tornar a casa. Ens deixa una frase lapidària: “Totes les històries sobre la bellesa de Samoa son mentida”.
Ai, Marcel, segurament parla la teva pneumònia, les rates, la humitat infernal, el mareig constant del vaixell, el cansament… Però no em convenç la teva afirmació. Stevenson es va passar mitja vida escopint sang, tuberculós, un esquelet mig mort, mig viu, amb l’objectiu entusiasta de viure intensament, de convertir la seva vida en una gran aventura. I la bellesa de tot el que va viure i veure era real, a pesar de tot.
No només m’interessen les tombes dels escriptors. També les seves cases, on van néixer, on van viure, on van escriure tal o qual novel·la. Les cafeteries on passaven el temps, els parcs per on passejaven… Altes dosis de fetitxisme literari per confessar, sí.
Així que encara no he anat a Samoa, el meu territori mític i inexplorat a la manera del salvatge oest americà on va arribar Stevenson per trobar-se amb Fanny. Però he visitat Bournemouth, al sud d’Anglaterra, per dos motius. A Bournemouth està la tomba de Mary Shelley i això mereix un article només per ella així que mantingueu-vos alerta. I també a Bournemouth van viure Fanny i Robert entre 1884 i 1887. La major part del temps Robert va estar malalt i no podia sortir de casa. Aquí va escriure dues de les meves novel·les favorites, El Doctor Jeckyll i Mr Hyde i Segrestat, entre moltes altres coses. Quan van arribar a Bournemouth van viure a diferents hotels fins que es van translladar a Skerryvore, la casa que el pare d’Stevenson els havia comprat com a regal de bodes i que porta el nom d’un far que va construir el tiet d’Stevenson. La casa va ser destruïda durant un bombardeig a la Segona Guerra Mundial i avui en dia hi ha un petit jardí que recorda el lloc i la escultura d’un far que recorda l’ofici dels homes de la família Stevenson. Recordo agafar un parell de floretes per assecar-les i fer un regal a un admirador d’Stevenson i recordo fugir de les vespes, una activitat que practico sovint durant els meus viatges amb altes dosis d’histerisme.
Un visitant habitual d’aquesta casa va ser Henry James, bon amic d’Stevenson. La tomba de Henry James està a Cambridge, però al Cambridge d’EEUU, així que encara no hi he anat però a canvi he visitat Rye un parell de vegades. Rye és un bonic poble anglès, a East Sussex. Aquí hi ha un lloc espectacular per fer el afternoon tea que us recomano moltíssim, The Apothecary Coffee House i també hi ha The Lamb House, un edifici georgià del segle XVIII on va viure Henry James.
No crec que arribi a Samoa amb la meva furgoneta i totes les peregrinacions que he fet fins ara buscant tombes, cases, cafeteries i parcs les he fet amb avió, tren o autobús. Us recordo com era la vida viatgera abans de ser conductora aquí.
Però m’agrada pensar que tinc un objectiu més o menys èpic a la meva llista de llocs per visitar. m’imagino a mi mateixa esquivant insectes, arribant a la tomba d’Stevenson amb algun llibre per llegir a la vora com ho he fet abans a altres llocs tranquils. No ho vaig fer a la tomba de Jane Austen. La catedral de Winchester on està enterrada i els seus visitants mantenien dispersa la meva atenció. Però sí que he trobat estranys moments de calma a la tomba de Mary Shelley i els trobo cada vegada que vaig a Roma i visito la tomba de Keats. I també el vaig trobar a Scarbourough quan vaig trobar la tomba d’Anne Brontë després de perdre’m pel poble i viure una aventura onírica amb una església i un saló de te com a espais fonamentals.
Samoa m’espera com una illa amb un tresor amagat. El dibuix idealitzat del meu propi mapa.