La biblioteca de la furgoneta
En aquest viatge sense bitllet de tornada tenia molt clar el que més trobaria a faltar: els meus llibres.
Després, amb la ruta ja iniciada, van venir altres enyorances més pràctiques i per tant no previstes per la meva naturalesa impulsiva: la dutxa, el lavabo, un sostre alt… Quan vam marxar sabia que no seria còmode però no formava part de les meves preocupacions. D’una manera o una altra aquestes qüestions pràctiques de la vida en furgoneta tenien solució. Recordo la primera experiència amb la nostra dutxa portàtil a una zona de pernoctació francesa. Dutxa exterior, de nit i morta de fred. Però encara portàvem poques setmanes de viatge i ens acompanyava l’entusiasme inicial i la certesa que dutxar-nos de manera precària formava part de l’aventura. Què hauria fet Stevenson en la seva ruta californiana? Segurament no dutxar-se així que nosaltres encara érem afortunats.
Però mentre organitzava les caixes de la mudança amb totes les meves coses per portar-les al traster de l’amic que s’havia ofert a guardar-me-les sabia que el que més trobaria a faltar seria els meus llibres. Ho sabia jo i ho sabien les amistats que invariablement em preguntaven com m’ho faria per viure sense biblioteca. Organitzar aquelles caixes va ser un procés emocionalment intens. No m’he sentit mai massa arrelada a cap territori, a cap poble, a cap espai en concret. Hi ha llocs on m’agradaria viure més temps que en altres però mai he sentit la necessitat de quedar-me enlloc per sempre. He fet moltes mudances des què vaig acabar els meus estudis universitaris i em vaig independitzar i les caixes han anat amunt i avall amb mi sense perdre mai res pel camí. Se’m dona bé guardar les coses. Tot el que ja no tinc és perquè ho he destruït a consciència. Però amb mi han vingut regals d’adolescència, joguines de nena, objectes amb història, sempre amb una gran història darrere. Conservo fins i tot algunes notetes que m’enviaven en classe, a l’institut, amigues que encara son amigues.
I després estan els llibres. Els llibres eren la cosa que més anava a trobar a faltar vivint a la furgoneta. La meva biblioteca. Els llibres son un organisme viu que es multiplica al llarg de temps, com un llevat alimentat per la calor i la humitat de la memòria. Cada mudança ha implicat sempre més caixes de llibres. Pensava que seria fàcil deixar-los al traster i va ser el que més em va costar. Protegir-los amb bosses de plàstic, organitzar-los en caixes, marcar les caixes per saber més o menys com localitzar alguns exemplars concrets… M’imaginava aparcada a la vora d’un llac escocès demanant-li al meu amic que busqués al seu traster la caixa on tenia tal llibre i que me l’enviés.
Des del principi i sense tenir cap dubte sabíem que hauríem de portar llibres en la furgoneta. La nostra petita biblioteca nòmada organitzada dins d’un parell de caixes de vímet que vam col·locar entre els dos seients de davant, darrere de l’armari de la cuina i la nevera.
Fa temps que llegeixo en format electrònic. Jo era de les que pensava que no abandonaria mai el paper fins que vaig comprovar els evidents avantatges del llibre electrònic. En primer lloc l’espai tant a casa com a les maletes de viatge. Quantes vegades havia ocupat mitja maleta amb llibres per algun viatge i havia decidit portar menys roba…. Però sense dubte la qüestió de la facilitat de lectura va ser un argument definitiu. Tinc molt mala vista fins i tot amb ulleres de manera que llegir en format electrònic representa per a mi un alleujament considerable. I a més podia portar molt llibres a la furgoneta. Però a pesar de la practicitat de l’instrument, no és una biblioteca. De fet, moltes vegades acabo tenint els llibres per duplicat. Electrònic per poder llegir-lo amb comoditat i en paper perquè una biblioteca sempre serà una biblioteca.
Havíem de decidir quins llibres portaríem i van guanyar els nostres clàssics personals, els que tenien una història compartida amb nosaltres i amb la nostra trajectòria, els que d’una manera o una altra havien fet que ens trobéssim i ens féssim amics. Així que van venir de viatge amb nosaltres Jane Austen, Lord Byron, Mary Shelley, Bram Stoker, Lorca, Caterina Albert, Mercè Rodoreda, Alejandra Pizarnik, Agatha Christie i Stevenson.
Algunes nits llegíem Dràcula en veu alta, en la traducció de Xavier Zambrano publicada per Viena Edicions. Fora plovia i feia fred. L’estiu anglès. Les nostres famílies i amistats es fonien per la calor mediterrània i nosaltres ens embolicàvem en mantes, menjàvem hummus casolà i formatge cheddar i llegíem Dràcula. Mentre encara era de dia i si no plovia abans de sopar instal·làvem la taula fora i escrivíem poemes i contes que després ens llegíem mútuament. Jo llegia Alejandra Pizarnik sobretot. Quan trobava un vers que m’agrada molt el llegia en veu alta. Sé que un poema es bo si em fa esclatar el cor, deia Emily Dickinson. Alejandra Pizarnik per mi és la mascletà del dia de Sant Josep, la pólvora que ho fa esclatar tot. Fèiem silenci. El fil del vers s’estirava i em portava a un altre poema d’un altre autor que recordava que tenia en alguna prestatgeria i que de sobte necessitava recuperar. Només que ja no tenia prestatgeries i la meva biblioteca eren uns quants llibres que viatjaven amb nosaltres dins d’un parell de cistelles de vímet. Si necessitava molt un poema en concret, algunes vegades, no sempre, el podia trobar a internet. Però res comparable a aixecar-me del sofà i saber exactament en quina prestatgeria tenia el llibre.
Van passar un parell de mesos fins que vaig sentir que realment necessitava un lavabo civilitzat. Però la biblioteca em va faltar des d’abans de marxar.
Ara que estic a punt de reiniciar el viatge en solitari, direcció Itàlia, soc conscient que encara falta una mica per poder treure tots els meus llibres de les caixes i del traster. La furgoneta continua sent un espai reduït però alguns esdeveniments que seran revelats quan sigui oportú fan pensar que no tardaré molt en tornar a tenir biblioteca. De vegades ens cal pactar amb la vida, amb les divinitats, amb el destí o amb el nihilisme descregut que ens engoleix i ens porta cap endavant vulguem o no.
Un dels meus malsons recurrents de conductora novella i poruga és que accelero i la furgoneta només vol anar marxa enrere. Sempre marxa enrere. Desperto tremolant amb la certesa d’un univers paral·lel en què cada nit condueixo marxa enrere morta de por. Aquest costat de la vigília només pot anar cap endavant.
Cal pactar una solució amb la vida i amb els déus quan se’m planteja la necessitat de continuar sent la fulla que voleia i no l’arbre que roman estàtic mentre decideixo on deixar-me caure per descansar i per quant de temps.
El temps suficient per tenir la meva biblioteca a l’abast però no tant com per convertir-me en un arbre, una planta, una flor, com si em perseguís una d’aquelles divinitats gregues que ens confronten amb el seu propi desig i ignoren el nostre.
Què trobaríeu a faltar vosaltres si visquéssiu convertits en fulla viatgera?
Quina seria la vostra biblioteca?
Quin inici més prometedor! M’hi enganxe des d’avui mateix.
Una abraçada fortíssima, dama victoriana!