El desig de comprar una illa
No recordo a quina edat em vaig trencar un dit del peu i em van enguixar tota la cama. Calculo que menys de deu. Amb la mobilitat limitada passava les hores llegint. Podria dir que aquí va començar la meva afició a la lectura, com els escriptors del segle passat que cauen malalts de petits i no es poden moure del llit i llavors descobreixen la literatura. Però no. Jo ja l’havia descoberta feia temps així que amb la cama enguixada no anava a escola i em passava el dia a casa llegint la mar de contenta. Vaig tenir la sort que a casa els llibres no s’acabaven mai i que era capaç de llegir qualsevol cosa sense que importés la suposada adequació a l’edat. Això no vol dir que ho entengués tot però és un fet innegable que, d’una manera o una altra, tot el que estava escrit em cridava l’atenció.
A la meva tieta li agradava molt Agatha Christie. Aquells llibres petits de coberta blanca que molts de vosaltres tindreu presents. I recordo que me’n va portar uns quants per contribuir al meu entreteniment. Les històries de detectius no m’entusiasmaven, en general. A Sherlock vaig aprendre a valorar-lo ja de gran. Les sèries de Miss Marple i S’ha escrit un crim m’agradaven més per veure senyores angleses bevent te que per la trama. La meva naturalesa és dispersa i poc inclinada a retenir detalls. Alterno entre la sospita universal (tothom pot ser un assassí) i la bondat còsmica (tothom és innocent) No seria una bona detectiva.
Tal i com em va passar amb Sherlock, vaig aprendre a gaudir les històries d’Agatha Christie ja com a lectora adulta però el que més gaudeixo, ho reconec, és la seva biografia. La seva infantesa, els seus matrimonis, la seva misteriosa desaparició, la seva manera d’escriure i de publicar, el seu caràcter a l’hora de relacionar-se amb altres persones, els seus magnífics viatges…
Un dels meus llibres de viatges favorits és Vine i diguem com vius, publicat per primera vegada al Regne Unit al 1946. Agatha s’havia casat amb l’arqueòleg anglès Max Mallowan (no us encanta la sonoritat d’aquest nom?) i als anys 30 va recórrer l’Orient Mitjà vivint a les excavacions arqueològiques de Síria i Iraq. Ella no només acompanyava el seu marit sinó que formava part de les tasques de neteja, restauració i conservació de les peces. És una narració divertidíssima de peripècies, aventures i paisatges que l’escriptora incorporaria a alguna de les seves novel·les més famoses.
Entre les confessions que podem llegir a Vine i diguem com vius trobem que Agatha Christie es considerava especialment tímida encara que no tant com quan era jove, que li encantava comprar sabates i que en tenia moltes per a sorpresa i desconcert del personal de les duanes, que Santa Sofia d’Estambul no li agradava especialment perquè la trobava innecessàriament gran. D’això se n’avergonyia i guardava silenci davant de l’admiració dels seus companys de viatge però no s’està de deixar-ho per escrit.
I també sabem que mentre viatjava per la costa turca del mar de Màrmara, admirava les petites i coquetes illes que es dibuixaven a l’horitzó i somiava amb ser la propietària d’una d’elles.
Ens explica que una illa simbolitza la llibertat, la soledat, el deixar enrere qualsevol inquietud. Tot i que sospita que aquesta llibertat acabaria convertint-se en una presó de dependència continental. Hauria d’estar sempre fent comandes a les botigues per assegurar provisions de tot tipus, seria difícil trobar gent per treballar en les tasques domèstiques, lluny dels seus amics, sense poder agafar un autobús per anar a qualsevol lloc. Agatha pensa llavors que si fos una illa dels Mars del Sud la cosa seria diferent. Una illa grega o turca presenta moltes dificultats i incomoditats en canvi una illa dels Mars del Sud seria magnífica i podria menjar meravelloses fruites sense haver de fer servir coberts, no caldria escombrar, ni fer el llit, ni fer llistes de la compra… Construiria una casa com un conte de fades entre el capvespre i l’alba, la sorra seria blanca, la mar blava com un somni…
Agatha ens explica com el seu marit, el Max Mallowan, li pregunta en què pensa i ella li explica. El paradís, la seva illa somiada.
Espera a veure el Gaggag! Exclama ell. I quan ella li pregunta si és un lloc bonic ell li diu que no ho sap, que no hi ha estat mai però que és una part de l’antiga Mesopotàmia molt interessant de la que ningú no en sap res. Agatha somia amb comprar una illa i descriu Beirut, la mar blava de Beirut, el jardí de flors que veu des de la seva finestra. Es barreja la bellesa del paisatge i les dificultats pràctiques de la vida diària, l’aigua calenta que no funciona, la parsimònia de la gent… No puc evitar somriure recordant Beirut, entre la bellesa i el caos. Estiu de 2017. Em perdo per poblets anglesos entre ovelles descarades i records de dames antigues sempre recordant Beirut com si em posseís l’esperit d’Agatha Christie. Les postes de sol a Al Raouche. Una foto preciosa on no es veia la quantitat d’escombraries que teníem al voltant. Tota la vida enyoraré Beirut i desitjaré tornar-hi. Com el desig incendiat de qui somia amb comprar una illa impossible on ser lliure i feliç.
Abans de continuar el meu viatge en solitari amb la furgoneta, quan n’érem dos i jo encara no conduïa, decidíem rutes i pensàvem que arribaríem a Escòcia. Arribaria la tardor i marxaríem cap a Itàlia que sempre era casa nostra. Potser l’hivern a Egipte, sense la furgoneta. I després, per fi, arribar a Grècia on teníem grans plans.
Molt abans de deixar-ho tot per un somni insensat de furgoneta i ovelles angleses nosaltres ja volíem comprar una illa. Una illa grega, concretament. Una illa sense turistes, clar. Els nostres referents eren Els Durrell i Mamma Mia. Segur que molts de vosaltres ens enteneu. Apassionats de la mitologia clàssica, de la Ilíada, de les postals gregues de Carles Riba, dels poemes de Kavafis… Sempre se’ns va donar molt malament fer plans realistes però somiar era bonic.
Mentre buscàvem una illa grega per comprar vam trobar una casa preciosa a Itàlia. La casa perfecta. Cada dia de la nostra ruta anglesa teníem present la casa d’Itàlia. Ell va prendre les seves decisions quan vam decidir que no arribaríem a Escòcia i que jo continuaria el viatge en solitari. La casa es va vendre en abril de 2024. Jo ja havia descartat comprar-la però mantenia el contacte amb la immobiliària com si fos l’última fusta que ens salva del naufragi quan el vaixell s’ha enfonsat. Sempre aquell per si de cas.
Continuo el viatge en solitari. Encara no us puc dir que ja condueixo tranquil·la i despreocupada. Intento recordar totes les vegades que vaig ser valenta. Faig una llista de totes les coses irracionals que em paralitzen quan he de conduir. No sé si son del tot irracionals. No sé si em moc millor en la racionalitat o en la irracionalitat. Encara em fa molta por conduir i això em fa sentir bastant malament.
Però penso en Agatha i penso que tenia raó. El desig de comprar una illa, en el fons, és un desig de llibertat, de soledat i de bellesa. Fins que la part pràctica de la vida s’autoconvida a la festa.
Totes les vegades que vaig somiar amb comprar una illa.
Totes les vegades que vaig ser valenta.