Dover, H.G. Wells, sirenes i àngels
Vam passar per Dover dues vegades durant la nostra ruta anglesa en furgoneta, una d’anada i una altra de tornada. No vam visitar la ciutat. En les dues ocasions els nostres objectius eren diferents. Vam arribar al sud d’Anglaterra amb el ferri des de Calais i la nostra intenció principal era no oblidar que calia conduir per l’esquerra. La primera rotonda, només sortir del port, va ser espectacular. O almenys jo la recordo així. Els ulls oberts de bat a bat, la respiració tallada com si estiguéssim a punt de caure per una muntanya russa. Us recordo que jo encara no tenia carnet de conduir i que el meu company de viatge no tenia molta experiència així que la meva missió era estar atenta al google maps i donar bé les indicacions. Sembla una missió senzilla però no sempre ho va ser. La dreta, l’esquerra, les rotondes en direcció contrària, les senyalitzacions que no sempre tenien sentit per nosaltres. Perdre’ns per carreteres secundàries implicava fer molts tombs per camins d’ovelles. No sempre era divertit.
El nostre ferri va arribar a Dover un 17 de juliol de 2024, dues setmanes després d’haver començat el viatge. Vam sobreviure a la primera rotonda i als primers camions que ens venien de cara per la dreta. Vam concentrar-nos com mai ho havíem fet per no equivocar-nos de camí i vam arribar a Hastings. Volíem passar-hi una nit i al dia següent arribar a Pevensey, a casa del meu amic Chris que s’havia oferit a cuidar-nos la furgoneta mentre nosaltres passàvem uns dies a Londres.
Jo ja coneixia Hastings. Tenia records bonics del castell i d’aquell paisatge on imaginava la batalla del 14 d’octubre de 1066, l’inici de la conquesta normanda d’Anglaterra. Hi ha dues coses que em fan il·lusió quan viatjo en bona companyia. Una es descobrir espais, ciutats i paisatges amb l’altra persona. Tot allò que formarà part de la nostra mitologia futura. El tipus de records que només tenen sentit pels qui ho han viscut. I l’altra és compartir els llocs que son importants per mi i explicar-hi històries relacionades. Algunes vegades son històries que es poden trobar en llibres i pàgines web i algunes altres vegades és la meva pròpia història en aquell espai. Aquesta segona opció passa poques vegades. M’agrada molt viatjar sola, la meva selecció d’acompanyant és rigorosa i exigent. És necessari que l’altra persona estigui disposada a compartir històries amb un entusiasme sincer i desbocat. No acostuma a passar, per a tristesa meva.
Reconec que quan un lloc és molt especial per mi em resulta difícil compartir-lo. Com us dic, la selecció de personal és implacable. Com si no estigués disposada a assumir una superposició de records tristos en cas d’una futura relació malmesa. No sempre l’encerto, com va quedar demostrat en aquesta ruta en furgoneta. Una amistat trencada implica trencar també el mapa dels espais compartits. Un mapa format per places, menjars, cançons, jocs, paraules. Un mapa que de sobte es torna inservible com si haguessin canviat els noms de tots els carrers i fos impossible tornar a quedar a la cantonada de sempre.
Però quan vam arribar a Anglaterra no res feia intuir el final de la història així que vaig voler compartir Hastings i vam fer el nostre tradicional berenar a un lloc preciós ple de llibres que us recomano fervorosament. Una tea room llibreria com aquella que imaginàvem que obriríem un dia a una ciutat italiana. Es diu Hanushka i està al número 28 de George Street.
Podíem haver triat Dover i no Hastings per passar la primera nit a Anglaterra però en aquell moment encara teníem l’embranzida de qui comença el viatge i volíem allunyar-nos del port, de la costa francesa, de tot el que deixàvem enrere. Encara teníem moltes setmanes per davant i volíem avançar. En qualsevol cas, hauríem de tornar a Dover per agafar el ferri que ens portaria de nou al continent i pensàvem que podríem visitar la ciutat llavors.
No va ser així. Quan vam arribar la segona vegada a Dover feia uns dies que m’havia pegat un colp al cap i havia tingut una experiència peculiar a una ambulància anglesa, havíem passat un parell de dies a Winchester mentre jo em recuperava del tot i visitàvem la tomba de Jane Austen, no parava de ploure i enyoràvem l’estiu mediterrani amb desesperació. Estàvem cansats. L’origen del meu cansament naixia de la negativa a tornar a casa. De fet no tenia casa on tornar, totes les meves coses estaven al traster de un amic i jo viuria acollida a casa d’una amiga els primers dies de setembre mentre gestionava la meva excedència laboral i tornava a la carretera, aquesta vegada en solitari. Tot això em provocava un cert neguit. Sense dubte preferia passar setmanes sota la pluja anglesa que haver de tornar a una casa que ja no era ma casa.
El meu company de viatge tenia els seus propis cansaments i els seus propis desficis. Malauradament no va ser honest quan ho havia de ser i jo em vaig creure el que m’explicava perquè no tenia cap motiu per no fer-ho. Aquests neguits seus no confessats, disfressats de cansament, em van fer decidir que estaríem més còmodes dormint a un hotel aquella última nit a Anglaterra. Podríem dormir, dutxar-nos, descansar i pujar al ferri molt de matí per tornar a creuar França amb millors ànims.
A l’únic bed and breakfast que vam trobar amb tan poca antelació no funcionava la wifi, ni l’aigua calenta, no tancaven bé les finestres… Encara ens quedava quasi un mes de tornada a casa i semblava que el guionista del nostre viatge anava deixant pistes del que seria el desastre final. Estàvem esgotats i tampoc no vam visitar Dover aquesta segona vegada.
Molt a prop de Dover, en la ruta que vam fer de camí a Hastings i Pevensey, està Folkestone i la platja de Sandgate. M’hauria agradat visitar-la. Una altra d’aquelles coses que pensàvem que faríem més endavant. La distància permet contemplar amb estupefacció i tristesa tot el que vam deixar per més endavant. El temps tremola com una gelatina de postre infantil. Tremola i crea les esquerdes exactes per on s’escola tot el que ja no farem mai. Tot el que pensàvem que encara tindríem temps per fer. Com visitar Sandgate.
Actualment és un poble petit amb un carrer principal ple d’antiquaris però al segle XIX va formar part dels pobles balneari del sud d’Anglaterra. Mary Shelley va estar aquí al 1832 fugint d’una epidèmia de còlera a Londres. Però el motiu principal del meu interès per Sandgate és H. G. Wells, aquell prodigi d’imaginació i fantasia argumental. Més enllà de La guerra dels mons i de L’home invisible tinc presents un parell d’obres potser no tan conegudes i difícils de trobar en bones traduccions actuals.
Em refereixo a La dama del mar (1901) i a La visita meravellosa (1895). L’acció de La dama del mar s’esdevé a Sandgate. Una sirena apareix a la platja i és rescatada i acollida per una família d’alta societat. La sirena es fa dir Doris Thalassia Waters i està encantada de formar-ne part. La vida terrestre és molt millor que el fons del mar on no pot pentinar-se, ni vestir-se amb roba bonica, ni anar a festes, ni prendre el te… Ella no perd mai la seva cua de sirena, es desplaça amb una cadira de rodes i la família que l’acull la tapa amb una manta perquè no se li vegi. El més important és guardar les formes i no fer evident la diferència i la anormalitat. Òbviament la sirena té un motiu per haver arribat a la costa de Sandgate. Necessita una ànima i l’única manera d’aconseguir-la és casar-se. Casar-se concretament amb Harry Chatteris a qui havia conegut anys enrere als Mars del Sud i que està compromés amb la senyoreta Adeline Glendower, l’única que se n’adona que la sirena té una doble cara. Darrere del seu encant, de la seva gràcia per filosofar, conversar i moure’s en societat, s’amaga una gran i perversa manipuladora que intentarà convèncer el Harry que hi ha una vida més interessant que la que li ofereix l’alta societat anglesa. Una vida d’aventures al fons del mar. Sàtira social, ironia, drama intens. L’irresistible cant de les sirenes que ens porta a la perdició.
Pel que fa a La visita meravellosa, Wells la va escriure després de La màquina del temps inspirat en la premissa de John Ruskin segons la qual si un àngel aparegués a l’Anglaterra victoriana el dispararien en quant fos descobert. El vicari Hylier dispara a un ocell estrany que apareix al poble de Sidderford (poble inspirat segurament a Sandgate) però resulta que no és un ocell sinó un àngel. O això pensa tothom. Té ales policromades com un àngel d’art italià i ignora com funciona la civilització on ha anat a parar. De fet, quan més aprèn sobre el mon en general i sobre la societat victoriana en particular més decebut se sent. Drama, incomprensió, dolor, el violí que toca l’àngel, les ales que s’atrofien, l’incendi que accelera un final dramàtic i poètic.
H. G. Wells va viure a Sandgate-Folkestone entre 1898 i 1909 . Aquí fa formar la seva família i va escriure 17 novel·les. Es va fer construir una casa on va viure des de 1901 fins 1909, Spade House. Actualment és una residència per a persones ancianes que té a la porta una de les típiques plaques blaves per recordar que aquí va viure i treballar el nostre estimat escriptor.
La nostra ruta va estar plena d’àngels i sirenes a l’estil victorià. Fer veure que tot és normal, que no hi ha ales ni cues de peix, filosofar a l’hora del te mentre es dissimula el judici i la sentència. La forma més alta d’incomunicació darrere d’un vestit bonic, una reverència educada, una carta perfumada i verinosa.