De Pevensey a Glastonbury i una ambulància inesperada
Un parell de dies després d’haver arribat a Dover des de Calais i encara amb l’ai al cor per haver de conduir la furgoneta per l’esquerra vam arribar a Pevensey, East Sussex, on ens esperava el meu amic Chris. Chris és un anglès meravellós amb una gran família, que ens va obrir les portes de casa seva i ens va guardar la furgoneta mentre nosaltres passàvem uns dies a Londres, a un parell d’hores de Pevensey en tren. La primera intenció era quedar-nos a Londres un parell de nits. És una de les nostres ciutats més estimades i volíem passejar per Hyde Park i prendre un te al nostre lloc favorit. Les dues nits inicials es van convertir en quatre fins que vam tornar a Pevensey a recuperar la furgoneta. Una excursió a Londres sempre mereix un capítol apart i les coses que us explicaria serien un garbuix caòtic d’aventures dickensianes. Poc pràctic per planificar un viatge si voleu alguna cosa molt metòdica però sense dubte molt més emocionant.
Després dels dies a East Sussex, entre el mar i la campanya, els carrers empedrats de Rye, el castell de Hastings, l’hospitalitat de Chris i el parèntesi urbanita a Londres, vam fer via cap a Salisbury on teníem intenció de pernoctar tres o quatre nits, visitar la ciutat, descansar i continuar el viatge. Però plovia i feia fred quasi cada dia. Enyoràvem molt el sol, necessitàvem dutxar-nos i rentar roba i vam trobar un càmping còmode i bonic per poder fer excursions al matí i treballar en els nostres projectes a les tardes.
Així que els quatre dies inicials se’n van convertir en deu. Pluja, ovelles, cavalls, Stonehenge, personatges peculiars, situacions que van marcar un gir de guió en el nostre viatge….
Un gir de guió que ens va portar a Glastonbury on no vaig acabar a un hospital perquè tinc el cap molt dur. Literalment, com va quedar demostrat. No hauríem arribat a Glastonbury com ho vam fer si no haguéssim passat aquells dies previs a Salisbury.
Glastonbury: Al regne de les fades s’entrà pentinada
Glastonbury ens va sorprendre. Tothom allà es pren molt seriosament això de ser la porta al regne de les fades, qui més i qui menys se sent druida o sacerdotessa de la Deessa que tant pot ser hindú com celta o tot al mateix temps. Un parell d’amics ens n’havíen parlat. Amics que colen a les seves converses habituals txacres, il·luminacions, portals estelars i coses semblants. Nosaltres ens miràvem una mica de lluny aquestes històries però ens interessava molt el rei Artur literari, la matèria de Bretanya i la història medieval. La nostra dosi de misticisme estava inevitablement empedrada de literatura fantàstica, contes de fades que analitzàvem amb ulleres antropològiques i llegendes artúriques. El dia que vam voler pujar al Tor plovia moltíssim. El Tor, la porta al regne de les fades, Avalon. El lloc on aquells amics nostres havien notat no sé quina pertorbació en la força. Però no parava de ploure i vam decidir que mullats com a granotes era impossible il·luminar-nos ni trobar fades ni res que se li assemblés. La pluja li senta molt malament a la meva melena i si estic mal pentinada se’m tanquen els txakres més ràpid que el rei Artur traient Excalibur de la roca. Diria que lamento ser tan frívola però la veritat és que no. La il·luminació no em trobarà despentinada encara que visqui a una furgoneta.
De fet la nostra il·luminació aquell dia de pluja la vam trobar a un saló de te estil victorià amb vistes a l’abadia. Sentim autèntica devoció pel cream tea. No sabria calcular la quantitat de scones i de clotted cream que som capaços de menjar en cada viatge, tot el que hem arribat a caminar per berenar a una tearoom concreta, la decepció quan l’hem trobat tancada (història real a Londres) la nostra mirada d’estupor quan només queda un scone i ens suggereixen que el compartim (ens va passar a Salisbury) Podria fer una guia bastant llarga de llocs on prendre el cream tea a Anglaterra i Escòcia i a tots hi hauria alguna anècdota digna de ser recordada.
No vam poder pujar al Tor el dia que teníem previst perquè plovia massa. Ningú ens assegurava que deixaria de ploure algun dia però vam confiar en la fortuna i la fortuna ens va acompanyar perquè a pesar de l’amenaça constant vam tenir moments de sol durant la nostra ascensió al Tor i les dues vegades que vam anar a passar la tarda al Chalice Well. Més enllà de les performances neoceltes va ser una bonica experiència que hauré d’explicar en un altre moment.
No parava de ploure i vam assumir que no podíem passar-nos el dia menjant scones i bevent te. Així que la nostra visita a l’abadia de Glastonbury va ser sota la pluja. A pesar de la incomoditat no puc negar que el record està amarat d’una aura irreal, humida, aquàtica. Les tombes d’Artur i Ginebra, els arbres que ens protegien de la pluja, les restes de l’abadia, les pedres que acaronàvem.
Acaronàvem pedres perquè ens miràvem de lluny les perfomances neoceltes, sí, però no podíem ni volíem negar la nostra petita espurna de fantasia feèrica. No podem presentar-nos ara com a persones pràctiques, racionals i sensates tenint en compte la manera en què vam decidir anar a voltar pel mon en furgoneta. No seríem personatges creibles. Estàvem a Glastonbury, la porta al regne de les fades, la tomba d’Artur, Avalon. El nostre era un mini akelarre format només per dues persones i amb poc interès en catarsis col·lectives. Però què mínim que acaronar totes les pedres d’aquella abadia esperant ser transportats al passat. Estil Outlander. Un passat que sense dubte idealitzem però i si…
Una ambulància a la cort del rei Artur
El dia que havíem previst continuar el nostre viatge i anar cap a Winchester a visitar la tomba de Jane Austen jo vaig sortir dempeus de la furgoneta. I de la meva furgoneta no pots sortir dempeus. No és un autobús. Pots estar dempeus dintre amb el sostre aixecat però per sortir cal ajupir-se. I a mi sovint se m’oblidava. En general tinc tendència a pegar-me colps al cap. Per això us deia al principi que el tinc molt dur. En un parell d’ocasions al llarg de la meva vida el colp ha acabat amb sang i punts però en general tot queda en un catacrac.
El catacrac del dia que teníem previst marxar de Glastonbury va tenir dimensions artúriques. Primera hora del matí, la rutina de preparar l’esmorzar i ordenar l’espai. El meu company de viatge estava ajupit al terra arreglant el cable de la llum quan em va sentir queixar-me i dir-li mig estabornida que m’havia pegat un colp al cap. Ell, d’emocions habitualment impertorbables, no li va donar molta importància a la meva queixa. Un altre colp dels meus. Fins que va veure, estupefacte, com m’esfondrava al terra, incapaç d’aixecar-me ni de raonar. Tinc el so de les meves cervicals cruixidores clavat com un record que encara avui m’encull l’estomac. Vaig perdre la visió però no perquè em quedés a fosques sinó perquè de sobte hi havia un excés de llum que m’enlluernava. O estava entrant directament al regne de les fades o el colp havia estat d’antologia. O les dues coses.
Mentre el meu company de viatge intentava que no acabés de perdre del tot el coneixement, un amable veí va trucar una ambulància. Quan vaig entendre que vindria l’ambulància i que valorarien el trasllat a un hospital vaig decidir que no, que no anava ni vestida ni pentinada per anar a cap hospital anglès i vaig lluitar contra aquella llum i contra aquella caiguda lliure que em portava de cap a Avalon. Qui sap si el meu excés de frivolitat estètica em va salvar de caure rodolant per la colina del Tor de l’altre costat de la realitat. Pel que sembla jo no parava d’insistir al meu company de viatge en què no em portessin a l’hospital i altres qüestions que una dama victoriana i discreta mai deixaria per escrit aquí.
Així que l’ambulància va arribar mentre jo anava tornant a aquest costat de la vida, marejada, adolorida, molt espantada i una mica preocupada per mi, pel viatge, pel meu amic, per la furgo… Com que ell i jo no teníem relació familiar no el van deixar pujar amb mi a l’ambulància on em van fer moltes proves de tot tipus. Em feien moltes preguntes i jo, que acaba de tornar del país de les fades, intentava explicar la situació, els símptomes, el tipus de dolor, aspectes bastant escatològics amb el meu anglès de “senyora a qui li acaba de fer crac el cap i no sap ni com es diu”. Conservo l’informe mèdic perquè quan el vam poder llegir tranquil·lament instal·lats ja a Winchester va resultar ser un document ple de literatura digne del millor Dickens. Magnífica redacció dels fets per part de la meva doctora.
Reconec que de vegades penso què hauria passat si hagués estat viatjant sola en aquell moment i em provoca una mica d’angoixa pensar-ho. Al càmping em van cuidar molt bé. Ens van oferir quedar-nos gratis una nit més per mantenir-me en observació però continuava plovent i ja havíem fet una reserva d’hotel a Winchester amb la idea d’estar còmodes i perquè el personal sanitari de l’ambulància ens va suggerir que tinguéssim un hospital a prop per si de cas em donava un patatús post-catacrac. Millor no pernoctar de manera massa silvestre aquella nit.
I així va ser com vam acabar a Winchester, a un hotel preciós, fins que ens vam assegurar que el meu cap estava bé per visitar la tomba de Jane Austen i buscar el tearoom obligatori per berenar els nostres scones reglamentaris.
El cream tea i Jane Austen ho curen tot. Puc donar fe.
Si vols saber alguna cosa més sobre els llocs on vam prendre el te i les visites que vam fer pots llegir aquí.